Després d’estrenar La mujer más fea del mundo amb Ana Rujas a la Sala Atrium, Bàrbara Mestanza continua amb la trilogia de la bèstia en Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa. Aquesta vegada ho fa com a dramaturga, directora i única intèrpret de l’obra.
Totes dues obres es caracteritzen per ser monòlegs viscerals amb un fort discurs de gènere. Aquest cop pren el símbol de Pocahontas per reflexionar sobre com es construeixen les històries, o més aviat com es deformen fins a crear mites que poc tenen a veure amb la veritat.
Tots coneixem la figura de Pocahontas, però pocs som conscients del que realment va ser la vida d’aquesta nena. Lluny del conte d’amor de Walt Disney, Bàrbara ens relata una història de pèrdua d’identitat i conquesta, en el sentit més violent de la paraula.
Bàrbara defensa amb valentia i energia aquesta proposta tan transgressora com poètica. Malgrat algun moment inicial on sembla que no acaba d’arrencar, el text punyent i unes construccions visuals més que suggeridores aconsegueixen sacsejar a l’espectador i despertar la seva set d’amor i justícia.
Si els contes infantils construeixen les nostres identitats des de petits, aquesta és una invitació a desaprendre tots aquells mites. Una invitació a enterrar tot allò que érem quan no sabíem qui érem.