No vaig veure el Poe de Dagoll Dagom fa una quinzena d’anys així que d’entrada, agraeixo la recuperació del títol per part de Gataro, com van fer fa poc, magníficament, amb Flor de Nit. No es tracta de replicar (ni que fos possible) l’original sinó adaptar-lo al filtre marca de la casa. Hi trobem estètica de cabaret, ombres i llums, to proper a l’ensonyament i deliri… En aquest cas, també han optat per afegir humor; al meu parer, no calia ja que interromp l’ambient aconseguit amb la posada en escena, el piano sempre inquietant i melancòlic, el vestuari cuidat, la preciosa música i lletres de l’original i les aconseguides interpretacions. Reconec que tot i no convèncer-me la combinació del gòtic i l’humor (és facil caure en la paròdia), aquest és bo, està molt ben executat especialment per la Patrícia Paisal (Over the Moon) i funciona.
L’obra homenatge a l’escriptor nord-americà Edgar Allan Poe transcorre en una casa plena de misteris, esperits, secrets i melancolia, amb referents com “La caiguda de la casa Usher” o “El pèndol de la mort”. .En aquest Poe veiem que amb poc pressupost i lluny del gegantisme –que s’agraeix- de Dagoll, és on s’aprecia encara més la qualitat de la música i lletres i al mateix temps el pes recau encara més en les solvents interpretacions.
El millor: la visió pròpia d’una obra aliena, aconseguir que la música soni com si no fos pensada per a orquestra i l’atmosfera aconseguida en un ambient íntim, perfecte per a aquests relats de terror i romanticisme malaltís.