Per celebrar els 20 anys de trajectòria de la companyia Gataro, han triat una peça del teatre musical contemporani, un dels musicals més celebrats del repertori de Dagoll Dagom. Es tracta de POE amb llibret de Joan Lluís Bozzo i música d’Óscar Roig que va ser estrenat al teatre Poliorama l’any 2002.
Víctor Alvaro, és l’ànima de l’Almeria Teatre i creador de la companyia teatral Gataro. Un projecte artístic que va néixer l’any 1998 de la mà d’ell mateix i de Savina Figueras. Una companyia que ha aixecat espectacles de disciplines escèniques diferents: de teatre de text, de màscares, de gest, de dansa i musicals. De creació pròpia o d’autors nacionals i internacionals.
Víctor Alvaro ha adaptat aquest musical, que també dirigeix, a una versió més propera al cabaret i l’ha reconvertit en un musical de petit format on es permet incloure alguns tocs humorístics. Amb música en directe, que des d’un petit piano interpreta Miquel González,(acompanyat en alguns moments per un violoncel que toca l’actriu Aina Vallés), cinc són els actors protagonistes que se’n surten amb prou solvència i molta empenta.
Nosaltres no vam veure l’obra original i per tant no podem dir si aquesta adaptació s’allunya molt o no d’ella. POE, EL CABARET MACABRE és una proposta fresca que es dirigeix a l’espectador i ens fa entrar des del minut zero en la trama que proposa.
Ròderic (Miguel Ángel Sánchez) i la seva germana Madeleine (Aina Vallés) viuen tancats en una gran mansió amb la majordoma (Patricia Paisal) i l’estrany doctor Valdemar (Adrià Ardila) que busca la fórmula de la immortalitat. Una atmosfera claustrofòbica en la qual es troba atrapat Nicholas (Pau Oliver) que vol descobrir que fa que els germans visquin tancats.
Tal com hem comentat amb el Victor Alvaro, avui seria agosarat construir una història de terror dalt d’un escenari quan el “terror” ens envolta només escoltant les notícies o llegint el diari. I és per això que ha volgut reconstruir una història de “por” i l’ha dotat de notes de comicitat. Una proposta amb un bon ritme en la narració, una gran qualitat en les interpretacions musicals i una bona coreografia d’Anna Rosell.
A Patricia Paisal l’havíem vist treballar a la “Nit de Musicals: Swing Broadway” en 2016 i al musical “Over the moon” en aquest mateix teatre l’any 2013. I també havíem vist treballar a l’Adrià Ardila a “El futbol és així (de gai)” al Teatre Gaudí i a “Cireres & Lentejuelas” al Llantiol, ambdues aquest mateix any.
Una acurada posada en escena que juga amb elements com el quadre “viu” o la porta central que permet visualitzar diferents escenes, també ben trobada la finestra des d’on Madeleine toca el violoncel.
Una oportunitat única de reviure un dels clàssics de casa nostra. Un musical de petit format adaptat perfectament a l’estil de la companyia a la qual ens permetem felicitar pel seu aniversari i a la que desitgem llarga vida.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ