Edgar Allan Poe vivia i treballava per suportar i parlar sobre la mort i les pors que susciten als mortals. Dels seus poemes i la seva novel·la es pot desprendre que més que el seu tema preferit, era una obsessió allò que vivia. Dagoll Dagom va agafar aquesta manera de veure la vida, a través dels seus escrits, per elaborar Poe, un conte musical de por (2002). Ara, aquesta producció de la companyia ha estat revisitada per Víctor Álvaro i, sota la seva pròpia visió del text, ha compost un dels millors espectacles musicals en petit format que es poden veure.
Álvaro ha decidit donar-li a aquesta producció un to de cabaret macabre que implica a l’espectador des del principi. Moments hilarants, sobretot els interpretats pels personatges del doctor Valdemar i la majordoma borratxa, que fan riure enmig del món dels esperits. La història té ritme en la narració i compta amb uns números musicals treballats en la part vocal, però també en la instrumental, ja que aquí tota la producció de gran orquestra que hi ha a l’original es transforma en una melodia a piano acompanyada, a vegades, per un violoncel. Amb una aposta musical tan minimalista, s’aconsegueix un ambient íntim amb força on destaquen les veus dels actors -una menció especial per Patricia Paisal i Adrià Ardila-.
La posada en escena té un punt d’homenatge als 20 anys de vida de la companyia Gataro, com afirma el mateix Álvaro, i això fa que es respiri una especial atenció i estimació a tots els objectes que s’hi poden trobar. Sense apostar per la pompositat, els petits detalls (com el piano vermell que hi ha un moment dalt de l’escenari) creen moments estel·lars que no passen desapercebuts. Un altre encert és l’ús de la “porta principal” que hi ha col·locada a l’estança. El joc que dóna als personatges en diferents moments està molt ben filat amb la narració.
Dels intèrprets se’n poden destacar especialment dos, tots i que tots estan a l’alçada de l’obra. Patricia Paisal i Adrià Ardila s’emporten el guardó a l’excel·lència amb les seves interpretacions de la majordoma borratxa i el doctor Valdemar, respectivament. Paisal fent gala de la seva magnífica veu ens aporta un toc d’humor de cinema mut amb el seu personatge, una majordoma que viu en la misèria personal i que afoga els seus turments a base d’alcohol –quan en té-. Només la seva presència dalt l’escenari ja ens ho demostra tot. Ardila, per la seva banda, construeix a un doctor obsessionat amb la seva feina ideal amb tocs cabaretescos i homenatge al Frank N. Furter de Rocky Horror Picture Show. Un plaer veure els seus moviments i el seu do de pit cantant, sense parar, entregant-se al complet. Miguel Ángel Sánchez, que interpreta a Ròdrick i és el que ens dóna la benvinguda a l’espectacle, és un bon descobriment també en aquesta faceta de mestre de cerimònies turmentat per la pena i el dolor. El seu personatge l’engoleix i el fa desaparèixer sota el rastre de l’obsessió malaltissa.
Una obra treballada, sense les pretensions d’un gran musical, que aporta tots els elements que faran gaudir els amants d’aquest gènere, però que, a la vegada, també atraparà a l’espectador àvid d’històries de terror i personatges obscurs. Text i música, un binomi excel·lent d’aquest gran encert teatral.