Sense embuts, el títol no és arbitrari. Víctor Álvaro i Gataro s’enduen el Poe de Dagoll Dagom a un terreny que els és propi i en el qual es mouen amb molta habilitat. Portar-ho al cabaret implica necessàriament un tipus d’humor canalla una proximitat amb el públic i una calidesa amb les veus que aquest Poe resol amb solvència.
Álvaro llima una mica l’estètica més tètrica d’en Bozzo i aposta amb bon criteri per l’humor macabre. Les coreografies hilarants de l’Anna Rosell apunten en aquesta direcció i el to desenfadat en alguns moments, paròdic dels personatges, col·labora a atorgar coherència global al muntatge.
Poe és divertida, ben cantada, suggerent… Què més voleu? Visca el teatre que s’afluixa la cotilla i ens emociona des de l’entrega i la manca de complexos.