La transició d’un format televisiu tan lligat a l’actualitat com el Polònia a un altre de teatral no és una tasca gens fàcil. L’actualitat és fugaç (cada vegada més) i, per tant, el motor que fa funcionar aquest espai satíric setmanal s’havia de reinventar d’alguna manera. Probablement, per aquest motiu han comptat amb la destresa de Jordi Galceran que, juntament amb els guionistes habituals del programa, ha dissenyat una trama amb vigència atemporal i vodevilesca protagonitzada per les figures més representatives del panorama polític de Catalunya. La idea és intel·ligent i treu el màxim partit d’uns actors/imitadors que, com ja hem vist al show de TV3, aporten una vis còmica i un carisma que molts dels seus equivalents reals no es mereixen. En aquest sentit, l’espectacle funciona, té mala llet, fa riure, combina humor de tots els nivells, i es burla de totes les postures ideològiques i sentiments nacionals, de tots els partits i de la societat civil, amb el més sa dels esperits crítics d’una democràcia madura. Malauradament, sembla que s’ha volgut aspirar a fer massa coses al mateix temps i el resultat acaba per empatxar una mica. És un musical però també una obra d’esquetxos però també una comèdia d’embolics i, a vegades, tot alhora. Comparat amb l’excel·lent La família irreal, es troba a faltar la senzillesa d’oferir, per les mateixes característiques que aquella proposta permetia, un muntatge més pur i sense tants artificis, canvis escenogràfics o girs argumentals complexos. En qualsevol cas, Polònia. El musical conté diàlegs i situacions genials, tot i que també d’altres que no ho són tant; i, per descomptat, una entrega total dels actors dels quals cal destacar (i, potser, això és només gust personal) un fantàstic Bruno Oro (com a Artur Mas i el seu doble), el sempre impecable Queco Novell i uns més que solvents Ivan Labanda i Mireia Portas.
Enllaç copiat!