A l’escola aprenem que el diamant és un exemple de duresa extrema, definida aquesta com a la resistència d’un material a ser ratllat. Poc se’n parla, però, que la resistència al xoc mecànic és, per regla general, inversa a la duresa de la pedra. És a dir, quan més elevada sigui la duresa d’una gemma més fràgil serà al xoc. I més si aquest és repetit.
En Pau Coya, Premi de la Crítica 2023 al Millor Autor Revelació, ens mostra en el seu brillant text, basat en fets reals, el rastre de pols provocat pel xoc amb una veritat amagada, insofrible, més que incòmoda, revelada per la pressió dels mitjans, de l’opinió pública i d’una investigació d’incert recorregut en plantejar-la.
A Pols de diamant, en Dani és víctima d’una brutal agressió LGTBI fòbica, i el seu cas transcendeix, per aquesta naturalesa, a tots els mitjans, generant una espiral d’atenció per part de l’opinió pública i, fins i tot, de la classe política. L’expectació creix de forma exponencial mentre que, de forma paral·lela, neixen certs dubtes sobre el seu testimoni. Un gir de guió i l’assumpte pren de sobte una nova direcció. Allò que semblava tan ferm, tan dur, tan consistent, aquella forma de ser i de reivindicar-se tan decidida, s’esquerda a base de cops i queda reduït a pols. I, amb ell, tot un col·lectiu en pot rebre les conseqüències. La seva parella, que l’admira i que ha descobert en ell un llenguatge diferent, una nova gramàtica de l’amor, poc s’ho espera, i assisteix desesperada al declivi d’una imatge, a la trencadissa sense remei. I tot plegat per amagar una decisió passada que l’avergonyeix, per fugir dels propis errors. La mentida com a disfressa que acaba per descobrir-te.
En Dafnis Balduz i l’Albert Salazar (què complicat resulta desempallegar-se d’aquell inoblidable A.K.A. quan actua) projecten els seus personatges amb intensitat i eficàcia, en cadascun dels múltiples registres que el Pau Coya els planteja. Els canvis de rol, els salts narratius, els diferents espais que convergeixen i s’alternen a l’escenari són molt exigents, i es desenvolupen amb solvència, com en una coreografia. En aquest sentit, mil aplaudiments per l’escena en la que acaben abraçats sobre la taula, un dels instants en els que més acaba aportant un joc de llums poc treballat en general, erràtic i gens àgil, al meu parer. La direcció, a càrrec de Nelson Valente, sap dibuixar les línies mestres del text amb ritme, i treu suc de la bona fusta dels joves actors. Probablement, però, una major riquesa de recursos facilitaria la posada en escena dels múltiples papers que teixeixen la història, que queda bàsicament en mans només de la parella protagonista.
Planen dos dubtes que em costa resoldre… U, el veritable tema central de l’espectacle: la lupa amb la que es mira un col·lectiu estigmatitzat? La mentida com a via de fugida? El preu de les nostres decisions, dels nostres errors? O tot plegat, en definitiva? I, dos, si la lectura de l’homosexualitat que l’obra desprèn és la mateixa en totes les generacions d’espectadors. Crec que algun detall, algun fragment, alguna interpretació semblen fetes, lleugerament forçades, per ser enteses per qui encara pot tenir coses a entendre. Probablement, per una bona part de l’audiència, jove, alliberada, sobren estereotips ja superats i manca centrar-se en el punt central de la trama.
L’espectacle, altament recomanable, esdevé un exercici interpretatiu excel·lent que interpel·la consciències a l’entorn de l’homofòbia, l’amor i la mentida.
