Discernir la realitat de la ficció és difícil moltes vegades. En algunes ocasions hi ha cert esdeveniments que entrellacen moments d’una i altra esfera i la ment els associa o, fins i tot, els combina en un exercici d’avançar en el dia a dia. Episodis crítics o horribles es fan més suportables quan la ficció entra en l’equació.
En Dani i l’Aleix son dos nois que es coneixen, connecten de seguida i comencen a sortir junts. Un dia en Dani apareix ple de blaus, resultat d’una pallissa. A la pregunta de l’Aleix, respon que ha sigut un atac homòfob. Basat en un cas real que va tenir lloc a Madrid al 2021, la ficció i la realitat es barrejaran d’una manera impredictible.
El text de Pau Coya no busca resoldre la trama ni proporcionar una visió única dels fets que relata, és una descripció d’un cas concret amb altres experiències reals que volen posar de manifest diversos temes davant del públic. Amb un llenguatge directe i amb un ritme incessant, l’espectadora es troba amb pensaments que no s’esperava que li sorgirien després de veure l’obra. Coya treballa amb cura i documentació cada acció i diàleg escrit. No hi ha res a l’atzar, cadascuna de les peces que mostra encaixen perfectament.
Emoció a flor de pell amb Albert Salazar i Dafnis Balduz que donen vida a uns personatges que el públic s’emporta quan marxa del teatre. Definits al detall, es nota el treball realitzat per donar forma a totes les seves vessants. Fins i tot aquells personatges més secundaris o testimonials, tenen un paper clau en la trama i cap d’ells sobra.
Balduz dona vida a més d’un personatge i la seva facilitat per canviar de registre constantment és magnífica. Sense necessitat de contextualitzar, el públic reconeix immediatament el nou paper. La vehemència de Salazar interpretant a en Dani és aclaparadora. En els seus sulls es pot distingir perfectament la il·lusió i l’emoció per donar pas després a una tristor absoluta i esglaiadora. L’espectadora queda hipnotitzada per als intèrprets que narren un relat colpidor desapareixent totalment per deixar pas als autèntics protagonistes.
Un muntatge aparentment senzill que aglutina una complexitat increïble en l’enteniment de les contradiccions humanes. És una finestra oberta a històries que van més enllà de l’escenari.
