Ens trobem davant d’una creació fruit de la trobada entre dos grups dinàmics, agosarats i potents: col·lectiu VVAA i íntims produccions.
Entrem a un espai obscur i inquietant, indefinit, on perdem la noció del temps i d’on som. És com si estiguéssim a una realitat paral·lela. Sona un cant…un cant que també contribueix crear aquesta enigmàtica atmosfera. I veiem uns personatges misteriosos situats entre nosaltres, els visitants d’aquest racó apartat de l’exterior. El cant deixa espai a les paraules, i amb aquestes neix l’aproximació a aquests éssers que semblaven tan estranys, però que finalment, són com nosaltres. Artistes, això si. Ens trobem a…a la cova, diríem, d’un grup d’artistes! Un…dos…tres! Comença el ritme! Tinc la sensació d’estar a una muntanya russa, on hi ha algun moment d’avanç lent i recte, però sols per situar-nos a la següent pendent, agafar un poc d’aire i avaaaall!! No perden el ritme en cap moment, de vegades més ràpid, de vegades un poc més lent, però mai el perden. I amb ell, ens presenten tot de propostes ben diverses, ens trobem en un laboratori d’exploració artística. I ens preguntem, què és art? Fins on es pot arribar en nom de l’art?
A través d’aquest laboratori ens impregnem de la gran belles que pot haver en l’enveja, en l’egoisme, en un cos trencat en mil bocins, en la cara tèrbola de l’amistat, l’amor, l’èxit, una mansió idíl·lica amb piscina,…Vibren amb allò políticament incorrecte que també ens fa humans, però que està mal vist que surti a superfície. Així que, tenim una piscina amb una característica concreta que ho fa purament visible i ens allibera. Tant pel que plantegen a nivell de guió, com per la interpretació, com pel joc a l’espai i amb els recursos i, especialment per la gosadia, el risc i el permetre’s ser insolents, grollers i gens subtils, és una obra molt necessària.
No apta per a públic molt sensible a situacions i ambients on desapareixen els filtres socials i les coses són com són, i punt. Apte per a persones que volen viure una estona trepidant on alimentem una part nostra sempre tan silenciada i amagada, relegada a l’últim racó del nostre cos.