Potser tocaria tornar a parlar de teatre documental, tant de moda les últimes temporades, però crec que Port Arthur va una mica més enllà. Tot i que transcriu parts d’un interrogatori real realitzat a Tasmània l’any 1996, permet a Jordi Casanovas endinsar-se en un gènere tan poc teatral, però tan agraït, com és el thriller. Una habitació preparada per a interrogatoris, dos policies i un acusat que no sap massa bé què hi fa allà són els únics elements que es necessiten per servir-nos una història que, curiosament, ja es va desenvolupar a la vida real com si fos un guió cinematogràfic. És de suposar que l’autor ha tret les parts més feixugues per fer créixer el misteri i l’interès de l’espectador durant poc més d’una hora, però no es pot negar que els policies parlen com si fossin autèntics personatges i l’acusat és un retrat a mitges entre el psicòpata, el malalt mental i la víctima d’un malentès. A això s’hi ha d’afegir una interpretació molt creïble per part de Javier Beltrán i Manel Sans, però sobretot una creació meticulosa i esfereïdora de Dafnis Balduz en el paper del suposat assassí. Les seves mirades i els seus petits gestos -es passa emmanillat tota l’obra- ens recorden que és un dels grans actors joves del moment i que sap aprofitar molt bé oportunitats tan suculentes com aquesta. Casanovas ha encertat de nou amb això dels interrogatoris -ja ho va fer amb èxit a Ruz/Bárcenas– i ha provat el gust dels arguments amb tensió i misteri. Esperem que prengui notes per oferir-nos aviat alguna història original amb els mateixos elements i intentar, per una vegada, que la realitat no superi sempre a la ficció…
Enllaç copiat!