Carla Rovira té la gran habilitat d’exposar les seves idees i els seus pensaments de forma clara, contundent si cal, però sempre argumentada i teatralment atractiva. Aquest tractat sobre la mort que ens porta ara no abandona aquesta línia, sinó que l’amplia amb algunes ficcions sobre la temàtica. Per una banda, aborda el tema de la immortalitat i el canvi climàtic (o la mort del planeta) a través de la història de Faust, mentre per l’altra ens situa a la sala d’espera d’un hospital de terminals. Les dues línies aniran confluint, sobreposant-se i alternant-se amb moltes altres ocurrències, com la de la Dead Cam, la cançó de Paloma San Basilio o el curiós i polèmic final amb contenidors i algun que altre famós gnom televisiu.
Tot i que estem davant d’un espectacle fet amb inventiva i gran pressupost, no podem obviar que conté interpretacions irregulars, que l’escenografia pren excessiu protagonisme, que hi ha baixades de ritme i que potser li falta l’element cohesionador d’altres espectacles de Rovira. Es diu que la Sala Gran li ha jugat en contra, ja que la proximitat sempre ha estat un dels seus punts forts. Sigui com sigui, el muntatge segueix tenint un segell molt particular, moments brillants i una idea de la societat que cal anar posant damunt del escenaris. Crec que l’aposta del Lliure ha estat una prova més en una llarga -i segur que fructífera- carrera de Rovira, i ja se sap que les proves serveixen per anar creixent i millorant.