Anar al teatre per veure obres amables i que et facin passar la estona sense grans pretensions és una cosa que de vegades convé fer per desconnectar. Quan vaig anar a veure aquesta obra, pensava que em trovaria amb aquesta situació, però malauradament, tot i ser aquest tipus de teatre, no vaig aconseguir connectar en absolut. Tot i això, cal dir que el punt de partida de l’obra resulta interessant per a aquest tipus de comèdies, sent el d’una dona enamorada del seu millor amic que no li ha dit res en cinc anys, però el gran problema de l’obra és que s’estanca aquí i li costa tirar endavant. En aquest sentit, l’obra repeteix constantment la mateixa situació, només avançant en un parell de punts de gir rere els qual es torna a estancar una vegada s’han produït. A més, els personatges esdeven completament plans i superficials, salvant-los d’alguna forma l’actuació de Lolita Flores, la qual aconsegueix que l’obra no sigui del tot un desastre gràcies a la seva força i bon fer. Així, tot i que l’espectacle no resulta avorrit i es deixa veure, potser pel dinamisme aportat des de la direcció, aquest acaba resultant poc graciós i repetitiu.
Enllaç copiat!