El teatre dins del teatre ha donat molt de joc en els escenaris i en les diferents arts i és molt estrany la temporada que no tenim cap obra al respecte. Aquest cop li ha tocat el torn a les T de teatre, les quals s’han aliat amb Ciro Zorzoli per representar una peça que respira aires d’experimentalitat. En aquest sentit, podem dir que no es tracta d’un espectacle convencional, però aquest sí que respira l’essència de la companyia, recordant a l’atmosfera que transmetien les seves primeres obres en les que representaven esquetxos, tot i que aquest no seria el cas.
Així, ens trobem sobre l’escenari a una companyia d’actors que presenten al públic una sessió de pràctiques actorals per tal d’aconseguir el virtuosisme en la pràctica escènica. Realment, es tracta només d’això durant els seus 85 minuts de durada, es a dir, d’un seguit de pràctiques que l’espectador va veient una darrera de l’altre. Malgrat això, gràcies a unes bones interpretacions i a una direcció que juga amb el moviment i que omple un gran escenari despullat, s’aconsegueix majoritàriament que l’atenció de l’espectador no decaigui, no fent-se-li feixuga l’obra. De fet, es gaudeix l’espectacle i arriben al públic un seguit d’idees prou interessants al voltant del que representa l’actuació i el món teatral, tot i que un té la sensació que hi ha una certa monotonia al llarg de l’espectacle i que les idees que s’intenten transmetre no acaben d’estirar-se del tot, trobant a faltar també moltes més. No obstant, com dic, és un espectacle arriscat, diferent i curiós, que tot i no acabar de funcionar al cent per cent, sí que ens fa passar una bona estona i ens fa sortir de la sala pensant que no hem vist el de sempre.