El grup T de Teatre, que va començar als anys 90 amb divertits espectacles d’esquetxos i monòlegs sobre l’univers femení, no ha dubtat en posar-se en mans de diferents autors i directors al llarg de tot aquest temps en un lloable afany de reinventar-se. Així, després de Javier Daulte, Alfredo Sanzol i Pau Miró, arriba el torn de Ciro Zorzoli que proposa un exercici paròdic de les diferents pràctiques escèniques dinàmic i força entranyable… però també incomplet. Es tracta, potser, d’una de les propostes més experimentals d’aquest grup d’actrius que, en aquest cas, vénen acompanyades dels més que solvents actors Ivan Benet, Albert Ribalta, Jordi Rico i Marc Rodríguez. L’espectacle exposa un ventall de manies, trucs, eines artístiques i costums del món de la interpretació en clau simpàtica i amb moments interessants que, malauradament, no porten enlloc. Tot i la seva correcta elaboració formal, el muntatge pateix certa buidor d’intencions i de contingut. A més, s’allarga innecessàriament fent servir fragments de Barranca abajo de Florencio Sánchez quan, arribats a cert punt, ja no tenen on dirigir-se. Com a punt de partida, la idea era bona però Zorzoli no ha sabut desenvolupar-la de forma satisfactòria. D’aquesta manera, l’interès de la proposta va progressivament decreixent, segons avança, i només remunta en puntuals sortides de to i alguna reacció inesperada. Per tot això, la sensació global és, inevitablement, d’una estranya indeterminació i d’oportunitat perduda.
Enllaç copiat!