Una de les coses que es pot destacar de Josep Maria Pou, a part de ser un gran actor, és que ja fa anys que es dedica a dirigir aquelles obres que li venen en gana… sense la preocupació del que està de moda o del que demana un públic més genèric. El seu és un teatre eminentment de text -escenificat de forma clàssica o, fins i tot, acadèmica- que tracta temes relacionats amb els valors humans, o la manca d’ells. Prendre partit encaixa com un guant en aquesta classificació, ja que ens parla de com la política -i també l’ego o la vanitat- pot arribar a condicionar qualsevol forma de manifestació artística, i per defecte, a les persones que les porten a terme.
L’obra es centra en la figura del director Wilhem Furtwängler, que després de la II Guerra Mundial va ser acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi. Res es va poder demostrar, però el seu nom va quedar tacat per sempre… L’angoixa del personatge central, així com la figura del comandant americà que l’investiga, queden molt ben retratades i són defensades amb convicció per Josep Maria Pou i Andrés Herrera, respectivament. També destaca en un rol secundari l’actor Pepo Blasco, que té algunes de les millors escenes de l’obra. En definitiva, un espectacle recomanable per a tots aquells que no busquin les últimes tendències i es conformin amb una obra com les d’abans, representada amb total correcció i algun petit toc de genialitat.
Per últim, i com a curiositat, recordar que en el 1996 Ferran Madico ja va dirigir la peça a la Sala Villarroel, amb Andreu Benito i Josep Lifante en els papers protagonistes. En el repartiment també hi apareixien Xicu Masó, Cristina Cervià, Lluïsa Mallol i Pere Anglas.