Feia dies que tenia ganes de veure aquesta obra i la veritat és, que les quasi dues hores que dura la representació s’han passat volant. Només entrar a la sala, ja em va impactar la simbologia nazi que hi ha projectat sobre el teló de l’escenari i que ens anuncia que la temàtica si més no, serà dura. Harwood sempre ha tingut un gran interès en la Segona Guerra Mundial i els músics com els seus personatges principals.
La historia transcorre en una comissaria de policia de Berlín mig derruïda per els bombardejos, fosca i amb els vidres trencats, durant el període de desnazificació , investigacions que es van fer a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial , i que es basa en los interrogatoris reals que va fer un investigador del Exèrcit dels Estats Units, el major Steve Arnold ( Andrés Herrera) i el director d’ orquestra Wilhelm Furtwängler (Josep Maria Pou) al que se l’acusava d’haver servit al règim nazi. Un enfrontament entre la política i la cultura , dues posicions i un debat intens sobre el paper de l’art i els artistes durant l’època de Hitler. No és possible ser un apolític i un gran patriota a l’hora?
Hem gaudit d’un text potent, dels que et fa reflexionar i debatre quan surts del teatre. Una escenografia clàssica del tot encertada. La música que hem pogut escoltar durant la representació són algunes de les simfonies de Beethoven interpretades per l’Orquestra Filharmònica de Berlín i que van ser dirigides pel mateix Wilhelm Furtwängler. La il.luminació molt efectiva, la llum blava de la lluna que traspassava els vidres trencat m’ha agradat moltíssim. El vestuari adient a l’època. Pel que fa a les interpretacions haig de destacar la d’en Josep Maria Pou, que ens fa una interpretació excel•lent, la d’un home serè, tranquil i intel•ligent, molt convincent en el seu paper i a un Pepo Blasco, segon violí de l’Orquestra Filharmònica, molt ben interpretat. No puc dir el mateix de l’Andrés Herrera que no m’ha acabat de convèncer; fluix en interpretació, amb alts i baixos en la seva interpretació, insegur en molts moments i amb moltes entrebancades amb el text.
Al seu discurs final en el seu procés de desnazificació, Furtwängler va dir:
“Jo sabia que Alemanya es trobava en una terrible crisi; em sentia responsable de la música alemanya, i que la meva missió era que sobrevisqués a la crisi com fos. El fet que el meu art fos usat com a propaganda quedava en un segon lloc davant la gran preocupació perquè la música alemanya fos preservada i que la música havia de ser oferta al poble alemany pels seus propis músics. Aquest públic, compatriota de Bach i Beethoven, de Mozart i Schubert, fins i tot havent de viure sota el control d’un règim obsessionat amb la guerra total. Qui no hagi viscut aquells dies possiblement no pugui jutjar com eren les coses”.
I ara a nosaltres ens queda Prendre Partit.
VALORACIÓ: *** ½ perquè no ha estat una lluita d’actors a la mateixa alçada.