Un moviment coreografiat guiat per una escenografia ben estudiada d’il·luminació i música ens introdueix en aquesta obra. Un inici inesperat, que es pren el seu temps per captar l’atenció d’un públic que es troba més que preparat i encuriosit per la història que està a punt d’explicar-se.
En un escenari buit, només la presència de tres reixes, un altar i cinc actrius que, en qüestió de pocs minuts, ens narraran les experiències de cinc dones que van ser empresonades, humiliades i vexades després de la Guerra Civil. Amb l’ingrés d’algunes d’elles a la Presó de dones de Barcelona, ens anem assabentant de la història de totes, tancades per les seves idees, la família, per intentar sobreviure o, simplement, per no seguir els preceptes que dictava el règim franquista.
Laura Giberga aconsegueix amb aquest text que coneguem algunes de les històries que van passar en aquella època i que, a vegades, han quedat eclipsades per d’altres més populars. Ens recorda en una escena, a través de la divertida Rocío, La Desbandá, la matança que va ocórrer a la carretera entre Màlaga i Almeria quan la població fugia per protegir-se de les tropes franquistes. En un altre moment, ens expliquen la història de la Colònia Amèrica al Prat de Llobregat, on es concentraven desenes de famílies que intentaven sobreviure a la post-guerra. I aquests són només alguns exemples.
A poc a poc el text et va colpint. Per molt que haguem escoltat històries de la guerra civil i les seves conseqüències, cada vegada que es posa nom i cognom a una de les fatalitats que es van portar a terme, ens pessiga l’ànima i aquest text ho torna a fer, es va guanyant al públic a mesura que van passant els minuts.
Tot i ser una història dramàtica, hi ha un encert majúscul en anar deixant perles de felicitat i tranquil·litat durant el text: el naixement d’un amor, aleshores, mal vist; la posada en escena del manual de la bona esposa amb el qual la Sección Femenina volia modelar a les dones de l’època; o les mostres d’amistat i complicitat entre les presoneres que, per sempre més, compartiran una història comuna.
En la part interpretativa només poden haver-hi elogis, tot i que no puc evitar destacar a Rocío Quesada, que atrapa a l’espectador/a amb la seva gràcia i naturalitat des de la seva primera intervenció. A més a més, el seu personatge és, potser, el més carismàtic de tots, fent desitjar que totes les dones que van ser apressades poguessin conèixer una com ella dins d’aquell malson.
Un altre personatge clau és la música, que signa Clara Peya, i que es converteix en indispensable per filar la narrativa d’aquesta obra. Delicada, dolça i, al mateix temps, punyent.
Un vegada més, es fa un cop d’ull a una història que no s’ha d’oblidar. Amb una estructura àgil i atraient, deixa a l’espectador/a, en sortir del teatre, amb un sabor agredolç per haver presenciat una narració dura, però alhora esperançadora i plaent.