Neil Labute és un dels autors nord-americans contemporanis que més es representa a casa nostra. La seva especialitat són les relacions de parella, o millor dit la guerra de sexes. Serveix quasi sempre les seves històries sota l’embolcall de comèdia, però en el fons són històries amargues, dures i els personatges tenen reaccions imprevisibles que poden fer molt de mal… Per tant, dirigir una obra de Labute és perillós i arriscat, i si no es troba el punt just es pot caure fàcilment en alguns vicis del teatre de boulevard. En el seu moment, Julio Manrique la va encertar de ple amb les modèliques i tan recordades La forma de les coses o Coses que dèiem avui. En aquest cas, però, Marilia Samper no ha arribat, pel meu gust, al punt mig que requereix l’autor i s’ha deixat endur pels estirabots, l’humor gruixut i les sortides de to. Hi ha alguns intents de trencar la quarta paret i crear complicitat amb el públic, però tampoc sé si eren necessaris ni si acaben de produir l’efecte buscat. Les interpretacions, per la seva banda, no estan totes en el mateix to, i només quan l’acció es calma podem captar millor els matisos que a vegades es perden entre crits. Però, sigui com sigui, crec que l’obra té molts dels elements per convertir-se en un èxit, ja que el to escollit rebaixa substancialment la mala llet de l’original i suavitza un text que, al meu entendre, hauria de deixar un regust molt més amarg al sortir del teatre…
Enllaç copiat!