Ja sabem que les relacions de parella no són fàcils i el teatre, la poesia, les pel·lícules i les cançons (les bones i sobretot les dolentes) s’entossudeixen a mostrar-nos-ho. És per això que quan veiem una altra obra que comença amb una discussió hi ha gent que es posa les mans al cap: Un altre cop el mateix? I encara que ho sigui, a Pretty, no tenim aquesta sensació.
Neil LaBute cada cop és menys un desconegut a casa nostra (ja som uns quants que li anem seguint la pista) i sabem la seva vàlua a l’hora de construir situacions que semblen funcionar per si soles. En aquesta peça es recolza en l’humor per fer una crítica de la superficialitat que ens porta a recórrer viaranys sovint aliens a nosaltres mateixos. Els quatre actors juguen un paper importantíssim per donar el ritme de comèdia (no paren d’enllaçar acudits, gags físics i fins i tot s’atreveixen a trencar amb total naturalitat la quarta paret sense que hi hagi cap mena de davallada) i també són capaços d’arribar a un port raonable en els moments més íntims i personals. Destaco també la traducció del text que ha optat, amb quatre bones pinzellades de castellanismes i referències locals, acostar al text sense perdre’n l’essència.
No obstant això, tot i que Pretty juga amb una mà molt bona ho fa totalment a la vista. Pocs girs, poques sorpreses i una ètica que queda una mica coixa per l’histerisme de la noia (no faig cap estrip, és minut 1 de l’obra) i l’actitud de l’amic. Ara bé, tot això està intel·ligentment jugat a favor del riure i del passar-s’ho bé. Una comèdia de qualitat que no us decebrà.