La història del cinema està plena de pel·lícules “generacionals”, d’aquelles que tenen un suport més comercial que crític i que acaben transcendint l’època en la que van ser rodades. Pel·lícules que es passen una vegada i una altra per la televisió, que sempre agraden –normalment són films poc incorrectes, d’aquells que no molesten a gairebé ningú- i que acaben resultant icòniques. Podríem parlar de Grease, de Dirty Dancing… però avui ho farem de Pretty Woman, la pel·lícula del 1990 que van protagonitzar Julia Roberts i Richard Gere.
La versió musical de Pretty Woman és relativament recent, ja que es va estrenar el 2018 a Estats Units. La música i la lletra de les cançons són obra de Bryan Adams i Jim Vallance, i la veritat és que s’agraeix que sigui un musical original de cap a peus. S’haguéssin pogut aprofitar cançons de la mítica banda sonora (It must have been Love, de Roxette, o Fallen, de Lauren Wood), però només s’ha rescatat l’inevitable tema de Roy Orbison que dona nom a l’espectacle. Era quasi obligatori que aquesta cançó acabés sonant, però ho fa fora de l’argument… com si no es volgués destorbar la partitura ideada per Adams. Una partitura molt a l’estil del músic canadenc, en la que el pop rock melòdic es barreja amb d’altres temes més propis del gènere musical. Potser hi falta un leit motiv que ho lligui tot, però el conjunt és força coherent i engrescador.
El muntatge que ens arriba ara fa la seva estrena absoluta a Barcelona i suposem que tindrà un recorregut llarg i fructífer. És un muntatge de la productora Veniu Fama, que ha aconseguit un producte molt digne i fins i tot sorprenent. Música en directe –com ha de ser-, un bon cos de ball, una escenografia funcional i molt efectiva, i sobretot uns protagonistes que es mereixen la millor de les sorts. Roger Berruezo aconsegueix un dels millors personatges que li hem vist darrerament, potser perquè l’Edward Lewis que recrea ens recorda força al flemàtic Richard Gere de la pel·lícula. Cristina Llorente (Vivian) i Erika Bleda (Kit de Luca) potser enfatitzen massa els seus rols interpretatius, però en la part musical no tenen competència i demostren que són dues grandíssimes cantants. I per últim, però no menys important, citar a Rubén Yuste com a mestre de cerimònies. El seu és un personatge que juga a ser una mena de fada madrina d’aquesta Ventafocs moderna, i que va conduint els personatges cap als seus inevitables destins. Un paper en el que se sent molt a gust i que aconsegueix alguns dels millors moments de l’espectacle, sobretot quan és en companyia de Natán Segado.
Estem davant, doncs, d’un espectacle que ha sorprès i que pot acabar essent un dels èxits de la temporada… sempre que el boca-orella funcioni. No les teníem totes després de les moltes adaptacions musicals oportunistes que s’han fet d’èxits cinematogràfics, però les ganes i l’honestedat del producte sempre juguen a favor.
