Una festa plena de diversió, bona música, veus increïbles i tot un equip deixant-se la pell. Aquest és el resum ràpid d’un musical que et fa sortir del teatre amb la sensació que se t’ha fet curt i que necessites més. Dies després encara tens al cap la seva música i els seus números musicals.
Qui sigui nostàlgic/a de la pel·lícula ho gaudirà i qui no, també. Breu resum per aquells/es que hagin sigut capaços d’evitar veure el film original: Vivian és una prostituta que treballa al bulevard de Hollywood i Edward és un ric empresari que es dedica a comprar empreses i desfer-les. Ella és una noia senzilla i ell és un estirat. Tot canvia quan Edward la contracta per una nit, que es convertirà en una setmana, i la resta… és història. Comèdia romàntica dels anys 90, que amb la vista enrere té uns tocs poc acceptables avui dia, però que el musical ha sabut resoldre molt bé.
Originari de Broadway, aquest musical arriba ja amb el segell a la música de Bryan Adams i es nota en molts dels seus temes, com per exemple: Libre, Tú y yo o No hay vuelta atrás. Cançons que enquadren amb precisió tota la narrativa i que, amb la música en directe -com ha de ser en qualsevol musical-, té en els seus intèrprets, cors i cos de ball un element essencial. No només brillen els seus protagonistes, amb alguns moments millors que d’altres, sinó que els secundaris i ballarins tenen escenes on roben tot el protagonisme. Especial atenció per Giulio (Natán Segado) el grum que acompanya al Sr. Thompson (Rubén Yuste) a tot arreu i provoca més d’un moment hilarant enlluernant al públic. I les coreografies son exactament el que el musical necessita, sense abusar-ne dibuixen la trama amb estil.
Amb una escenografia ambiciosa, però gens pretensiosa, i molt funcional, es crea un marc perfecte per a una història que ja es coneix però que atrau a tot el públic a tornar a veure-la. Enganxats per Vivian (Cristina Llorente) i Edward (Roger Berruenzo) i la seva història, el públic sap què passarà, però al mateix temps està expectant per saber com serà traslladada a l’escenari i quina serà la següent cançó que el farà picar de peus a terra sense poder evitar-ho.
En la part interpretativa, Rubén Yuste es el nostre guru en aquesta narrativa, donant vida a tres personatges clau, però també és qui ens atrapa més i ens interpel·la en tot moment. Quin plaer és veure’l dalt de l’escenari cantant, ballant i desapareixent rere els seus personatges. Berruenzo, el Richard Gere del Paral·lel, aconsegueix una contenció increïble per presentar un Edward fred i calculador al inici, i després deixar-se anar a poc a poc, com el seu personatge, i anar captivant a cada espectador/a amb la seva veu. Llorente és una Vivian estupenda, tot i que a vegades la seva extraversió sobrepassa una mica i desdibuixa el personatge, com també passa en alguns moments amb Erika Bleda i la seva Kit Deluca. Però un cop Bleda es presenta amb la seva tremenda veu per deixar astorat a tot el públic, s’oblida aquest petit problema. Quina potència vocal!
Enfrontar-se a una història mítica com aquesta i, a més, fer-ho en format musical no era gens fàcil i les expectatives que generava el muntatge, per això mateix, no eren gaire altes, però des de la primera nota i la primera coreografia tot el que es podia prejutjar s’esvaeix. Hi havia alguns números molt difícils de traslladar a un teatre, com el moment de l’òpera, i els aconsegueixen transformar en increïbles números musicals que deixen amb la boca oberta i desitjant molt més.
Emociona la il·lusió que transmet tot l’equip del musical i les ganes de fer-ho passar bé. El musical acaba, però tu només penses en tornar al seu Hollywood.
