Una obra et pot atrapar pel seu contingut o temàtica, o bé per com està explicada, o bé per la força de les seves interpretacions… Quan t’atrapa per les tres coses a la vegada és fàcil endevinar que es convertirà en un èxit segur i rapidíssim, com és el que està passant amb aquesta versió de Prima Facie. L’obra es va estrenar el 2019 a Austràlia, i en el 2022 i 2023 es va representar, respectivament, al West End i a Broadway. En els dos últims casos l’actriu escollida va ser Jodie Comer (Killing Eve, El último duelo), que va guanyar tant el premi Olivier com el Toni. Ja hi ha preparada una versió cinematogràfica, i era inevitable que l’obra arribés també fins a nosaltres. Però, què és el que atrapa realment de Prima Facie? Quin és el secret del seu èxit?
Suzie Miller, l’autora del text, té la gran habilitat de construir una història que permet entendre (o almenys, observar) les dues cares de la mateixa moneda. Hi ha una contradicció molt gran en la protagonista, i és justament això el que fa que empatitzem amb ella, a la vegada que assistim a una crítica ferotge del sistema judicial. El mateix títol de l’obra remet a un terme llatí que significa “a primera vista”, i que en dret s’utilitza per donar entendre l’aparença d’un dret o d’una situació, sense prejutjar-lo prèviament. Tessa, el personatge central, es veurà en la tessitura de passar d’advocada d’èxit a persona que acusa… observant com li cauen al damunt totes les tècniques dels seus homòlegs per revictimitzar-la i treure-li la raó. Un calvari que Miller explica molt bé i en diferents fases: primer se’ns fa un retrat de l’èxit i del futur brillant que li espera a la protagonista, una mica a l’estil de les pel·lícules dels noranta; després es desenvolupen els fets determinants pel cas, com si fos un thriller; i en la part final tenim la clàssica trama judicial, amb una tensió equilibrada i molt ben portada.
Però què seria de tota aquesta història si no hi hagués una bona direcció i una excel·lent interpretació? Doncs la veritat és que seria insuficient. Per sort, la direcció de Juan Carlos Fisher és precisa, detallista, i juga molt bé amb un espai escènic quasi nu però molt funcional, i també amb uns espais sonor i luminotècnic realment eficients. I al davant de tot, Victoria Luengo, una actriu que assoleix aquí una cima molt alta amb el paper més complicat i arriscat de la seva carrera. Al principi dona la sensació que serà una interpretació molt tècnica, sobretot pels continus canvis de registre i tots els comentaris a part de la protagonista, però de mica en mica veiem com el personatge s’apodera de l’actriu i acaba per crear una simbiosi perfecta. Luengo ja ha guanyat amb aquesta interpretació el premi Talía, està nominada al Max, i segur que en vindran més… tots molt merescuts.