El títol és un terme en llatí que vol dir A primera vista, és a dir, el que sembla però després igual no és així. És una obra de Suzie Miller, nascuda a Austràlia. Abans de dedicar-se a la dramatúrgia havia estudiat la carrera de dret i es va convertir en advocada especialitzada en drets humans, defensora dels nens i dels més vulnerables. També li va tocar defensar a víctimes d’agressions sexuals.
L’obra va ser estrenada al 2019 a Sidney, al 2022 al West End de Londres i posteriorment a Nova York. La traducció de Juan Carlos Fisher i Rómulo Assereto és impecable però en alguns moments ens sentim allunyats i alguna cosa trontolla. Els personatges tenen noms anglosaxons, el sistema judicial no es l’espanyol, no parlen de la llei del Sí és Sí, les perruques de la Sala i els rituals no ens són propers. El text inicial es podria respectar adaptant-lo a cada país. A Madrid es va estrenar l’agost de l’any passat i per tot arreu ha despertat ovacions entre el públic.
És d’agrair que es porti a escena un problema que està lluny de normalitzar-se. Aüc de la companyia Les impuxibles des de la dansa, el moviment i la paraula expressen la violència sexual des de molts angles però sempre des del dolor.
Jauria parla també d’una violació real i es descriu fil per randa tant el fet com aspectes sobre el primer judici que ens ha fet recordar l’advocada Tess quan posa en dubte a la víctima i aconsegueix absoldre el victimari.
L’única actriu, Victoria Luengo sota la direcció impecable de Juan Carlos Fisher en fa una interpretació brillantíssima, rica, plena de matisos, moviments, canvis de ritme, de veu. Ens explica els més profunds sentiments des de la sinceritat i el valor. Riu i plora, ens fa sentir a prop d’ella o molt lluny i, en definitiva, descriu les febleses del sistema judicial i la distància entre la llei i la justícia. Ella adopta els dos papers en la mateixa obra. En la primera part ella és l’advocada penalista, ella és la llei que busca escletxes subtils per desautoritzar la víctima i defensar el victimari que en resulta absolt. En la segona part ella és la víctima i coneixent a què s’exposa, decideix denunciar. L’obra és rodona i sota aquests dos prismes explica la indefensió de la víctima perquè són fets ocults que no es poden demostrar. És un pas més en la defensa de la dignitat de les dones i en l’acceptació de la violació dins del marc legal. És un avenç gran per treure a la llum les agressions ocultes dins de les parelles.
Tot i sent fidel al text de Suzie Miller, es podria haver escurçat una mica. La lliçó final no era necessària, el públic entén perfectament la situació i un tall sobtat hauria estat més impactant.