Quan es va decidir que la pel·lícula d’Stephan Elliott es convertís en un musical, els seus responsables podien optar per les relacions personals dels tres protagonistes o per les conseqüències de la seva aventura pel desert d’Austràlia. Però no, la opció escollida va ser la música discotequera i l’estètica drag queen. El musical es basa pràcticament en això, deixant l’argument i els diàlegs com a simple lligam entre número i número… al més pur estil del gènere de revista, ara transformat en luxós espectacle de drags. Si un accepta la proposta s’ho pot arribar a passar força bé, però si la premissa ja no és del vostre gust millor que no insistiu. L’espectacle és el que és, i el públic, pel que sembla, sap molt bé al que va.
Als poc minuts de començar l’espectacle un s’adona de seguida que ha entrat en un parc temàtic del transformisme, on no hi falta de res: lluentons, plomes, purpurina, boles de discoteca, boys, comentaris procassos i serpentines de colors. La producció llueix i la maquinària funciona a bon ritme, aconseguint números que tenen un nivell d’espectacularitat molt alt. Ara bé, la part musical (amb l’excepció de les tres magnífiques coristes, que pràcticament porten el pes musical del show) és justeta, la història perd importància entre tant rebombori i els actors fan el que poden entre acudits dolents i diàlegs impossibles. Només José Luis Mosquera dóna una certa profunditat al transsexual Bernardette, que a la versió cinematogràfica tenia la cara impassible del magnífic Terence Stamp.