Quina relació hi ha entre actor, personatge i persona? Som els espectadors el mirall en el que es reflecteix l’actor? El món és un escenari i nosaltres els seus actors? O bé el món funciona com un cervell en el que nosaltres som les neurones que hi actuen conjuntament? Aquestes són algunes de les preguntes que intenta respondre’s Pablo Macho Otero –primer com a actor, després com a personatge- en aquesta deliciosa faula filosòfica sobre la identitat i tot el que gira entorn d’ella.
Quan tot comença trobem l’actor en una mena de taller escultòric. Allà elabora les màscares que tant de joc donaran a la peça, desenvolupant contínuament un joc de miralls que arriba fins a les últimes conseqüències. Cal destacar també que una gran part de l’obra es basa en històries mitològiques, com la d’Eco i Narciso, que estan narrades en vers i treballades com un acte sacramental del Segle d’Or. Pablo Macho Otero ja ha provat en altres ocasions això de la rima, i la veritat és que no se li dona gens malament… fins al punt de portar-la aquí un pas més enllà.
El muntatge està dirigit pel mateix actor i per l’altra meitat de la companyia La Bella Otero, l’actriu Emma Arquillué. Val a dir que la direcció és àgil, juganera i molt lliure, fins al punt d’introduir dobles, música en directe o petits trucs de cara a l’espectador. Tot per fer-nos passar amb molta més teatralitat un tema que podria haver-se quedat en mera dissertació.