Andrés Lima és un nom mític del teatre madrileny, des de la seva participació en el grup Animalario fins a les seves col·laboracions individuals amb el Teatro de la Abadía, el Centro Dramático Nacional o el Teatro de la Zarzuela. En ocasions, com en la que ens ocupa, també s’encarrega de la dramatúrgia. En aquesta ocasió ha sigut conjuntament amb Albert Boronat, a partir dels testimonis d’un gup de treballadores del sexe que es van entrevistar prèviament i que apareixen en imatges en els crèdits finals. De fet, es tracta de teatre documental, d’un retrat de la prostitució des de diferents prismes i sense evitar polèmiques ni opinions contraposades. Tothom traurà les seves conclusions, i segurament ja entrarà al teatre amb unes idees preconcebudes, però també cal dir que el que es diu a l’escenari no deixa indiferent a ningú.
La idea de recrear i escenificar uns testimonis reals podia haver acabat amb un seguit de monòlegs, més o menys interessants, que anessin desgranant les diferents postures sobre el tema. L’excel·lent dramatúrgia d’aquesta peça, però, ha aconseguit que els diferents personatges, o els diferents monòlegs, dialoguin entre si i estableixin moments de gran teatre. Les situacions còmiques i les dramàtiques també s’alternen amb naturalitat, i fins i tot les cançons ajuden a crear escenes disteses i de gran força escènica. El mèrit d’aquesta part musical, precisament, la té el pianista i també actor ocasional Bru Ferri.
I al capdavant de tot plegat, tres actrius en estat de gràcia. Tres dones d’edats diferents, de tradicions actorals diferents, però amb una força i una entrega úniques que s’agraeixen des del minut zero. De Carmen Machi no cal dir molt, perquè és una de les actrius espanyoles més conegudes i també una de les que més sovint visita Barcelona per oferir els seus espectacles. La coneixem, l’admirem, i com jo dic moltes vegades, un no acaba de saber tota la seva capacitat com a actriu fins que no l’ha vist a dalt d’un escenari. D’altra banda, Nathalie Poza crec que ha arribat a un moment de la seva carrera en que pot fer el que li vingui de gust. En el 2021 ha guanyat un Goya, un Fotogramas de Plata i el reconeixement de molta gent que la coneixia de fa anys però que mai l’havia situat en primera línia. I per últim, Carolina Yuste. Aquesta jove actriu, que va començar a destacar per les pel·lícules Carmen y Lola, Quién te cantará i Hasta el cielo, demostra que està aquí per mèrits propis i destacant com la que més.
En definitiva, un muntatge ben dirigit, ben produït i sobretot molt ben resolt, tant a nivell interpretatiu com dramatúrgic. La força dels testimonis, evidentment, acaba de fer la resta.
