Com qui no vol la cosa, Queralt Riera porta anys aportant textos importants i de gran profunditat a la nova dramatúrgia catalana: Misèria, L’amor (no és per a mi, va dir Medea), Dona, etc. Ara es recupera Pruna, un text guanyador del Premi Adrià Gual de Teatre 2019 i un muntatge que ja va sorprendre i emocionar al públic fa uns tres anys. Un muntatge en el que es parla d’abusos en la infància, de violència soterrada, de culpa, de vergonya… Un tema delicat, tractat també amb cura i delicadesa, però sense amagar ni escatimar res.
Pruna parteix d’un personatge desdoblat: una nena i una dona que en realitat són la mateixa persona. Un personatge en el que es poden veure les cicatrius i les conseqüències d’uns fets que mai haurien d’haver succeït. I si es poden veure amb tanta claredat és gràcies a les brillants interpretacions de Laura Calvet i Annabel Castan, dues actrius que es deixen la pell i part de l’ànima en un espectacle creat en tot moment des de les entranyes.
Un altre gran encert de Pruna és la delicadesa en que es mostra, o millor s’insinua, tot el que envolta la infància de la protagonista. Des de l’escenari nu, que de mica en mica s’omplirà de ninots de peluix, fins al gran titella que simbolitza a l’abusador i que està inspirat en dibuixos de nens i nenes. Potser a moments l’artefacte acaba fent una mica de nosa, o bé no té tanta mobilitat com caldria, però el seu valor simbòlic és tan alt que queda totalment disculpat. El mateix passa amb les dades estadístiques que es donen al mig de l’obra, que descol·loquen i tallen l’acció… però que també serveixen per contextualitzar i donar un toc d’atenció a l’espectador o espectadora.