La consciència de la realitat a vegades costa d’arribar. No saber esbrinar si allò que ocórrer és normal o està bé és difícil de discernir, especialment quan s’és un/a infant i la persona que ha de cuidar i vetllar per una altra traeix la seva confiança amb manipulacions i dolor.
En aquesta obra, la Pruna és a la vegada una nena que explica com passa els dies a casa amb el seu pare i una dona que narra amb il·lusió com va el seu restaurant i la coneixença d’un client que la fa trontollar. La dona actual està marcada per l’abús infantil patit per la nena. Un fet que no l’ha deixat en tots aquests anys, que encara determina la seva vida.
Amb un collage de testimonis, es construeix aquest relat poètic i monstruós alhora. Com si fos un conte explicat a la nena petita que va patir l’horror, s’exposen els fets i les situacions viscudes durant aquest abús.
Una escenografia neta, sense cap més instrument que el moviment dels cossos i el d’una figura que es desconstrueix segons el moment de la vida de la Pruna en què apareix, és tot el que es necessita. A més adulta, l’ombra de la figura es va desfent, com a símil de la importància i el pes que té l’abusador en la vida de la protagonista.
Laura Calvet (nena) i Annabel Castán (adulta) van creixent davant del públic com el seu personatge. Un inici tímid va obrint la porta perquè totes dues vagin apropiant-se, a poc a poc i amb un ritme excel·lent d’acord amb la narració, del relat que estan exposant a l’espectadora. Allò que sembla al principi forà acaba assentant-se en la veu de les dues intèrprets, cada vegada més segures i confiades en exposar la realitat viscuda.
A més de la història en primera persona que es veu a l’escenari, els i les integrants de la companyia aprofiten per mostrar que no és un fet puntual, sinó que hi ha milers d’històries semblants i que els números ho deixen clar. De fet, aquesta exposició de dades, tot i que interessant, queda una mica desdibuixada com una llista de dades inacabable, com un batibull de dades. Ajudaria a l’espectadora a retenir-les i oferir-li la dimensió adequada si fossin projectades d’alguna manera a l’escenari, per imprimir el seu valor amb més pes.
Intensa, colpidora i esgarrifadora, la realitat que aquesta producció posa a la palestra és dura, però és necessari exposar-la amb un altaveu perquè no quedi en l’ostracisme i es pugui fer alguna cosa per aturar de veritat aquesta monstruositat.