L’atemptat a la Sala Bataclan i a altres indrets de París la nit del 13 de novembre de 2015, la por irracional i la islamofòbia, les angoixes personals, el racisme pur i dur, la soledat… Puertas abiertas ens ofereix un mostrari de temes prou interessants que, malgrat tot, no acaben de resultar versemblants ni del tot creïbles. No sabria dir si es deu només al text, o bé si és culpa d’una posada en escena excessivament arriscada i poc orgànica. En aquest sentit, no em sembla malament que s’aposti per una certa abstracció… tot i que el modern cub escenogràfic amb projeccions acaba resultant una pensada estrambòtica i no pas un element que ajudi a la trama, ni a la contextualització del cas, ni tampoc als actors… Tampoc ajuden els moviments coreogràfics que s’inclouen entre algunes escenes. Crec que perquè funcionessin s’hauria hagut de fer un plantejament global molt diferent al que s’ha fet.
L’actuació de Cayetana Guillén Cuervo, hereva d’una de les famílies d’actors més famoses del país, és un dels elements pels que s’aguanta la funció. Veure-la a Barcelona, després de molt de temps, sempre és d’agrair. Segurament els elements esmentats anteriorment no ajuden del tot a una interpretació rodona, però està clar que sap aprofitar molt bé les seves rèpliques i també sap com bellugar-se per determinats esculls emocionals que li exigeix el personatge. L’acompanya en escena Ayoub El Hilali, un jove actor al que li ha tocat realment un paper molt difícil. Costa molt mantenir personatges que es basen en mentides o en mitges veritats, però val a dir que se’n surt amb correcció.