Un actor, una actriu, un llit i un text intel·ligent i còmplice. Tot això és el que es necessita per obtenir l’èxit sorpresa de la temporada. Un èxit que es deu a molts factors, però sobretot a la proximitat d’un argument i d’uns diàlegs que ens ajuden a estimar i/o odiar uns personatges que s’assemblen molt a uns amics nostres, a uns familiars… a nosaltres mateixos… Marilia Samper, i molt especialment els actors Carlota Olcina i Pau Roca, s’esforcen perquè ens creguem aquesta història, sense estridències, sense carregar les tintes. Només amb sinceritat, humilitat i la convicció de que s’està connectant amb l’espectador.
L’única cosa que podríem trobar al text, posats a buscar-li alguna cosa, és que s’allarga una mica massa en la resolució i acaba resultant excessivament ambiciós. Sense revelar res de l’argument, només diré que no calia anar tan enllà. L’epíleg m’hi sobra, tot i que és emotiu i deixa un nus -potser innecessari- a l’estómac.