No és cap secret que les relacions de parella són un dels grans reptes dins de les nostres trajectòries vitals. No és fàcil fer encaixar dues personalitats diferents o comprendre a la persona que tenim al costat (o a un mateix). De fet, aquest és un tema recurrent en moltes pel·lícules, obres de teatre o novel·les, però no per això pot resultar menys interessant, suggerent i, fins i tot, fresc. Aquest és el cas de Pulmons, una obra que aprofundeix en les situacions quotidianes de la parella per parlar dels temes transcendents d’aquesta, tot utilitzant una estructura original, dinàmica i del tot encertada. Precisament, és aquesta forma d’explicar els moments més íntims la que la fa especial, assolint uns nivells de realisme realment alts.
D’altra banda, la direcció de Marilia Samper és un clara aliada del text, ja que aconsegueix transmetre la frescor i la quotidianitat d’aquest amb l’ajuda d’uns excel·lents actors. A més, els moviments coreogràfics per marcar les diferents transicions són un encert, proporcionant un dinamisme i una personalitat pròpia a la representació. També trobo encertada l’escenografia, la qual consisteix en només en un llit, malgrat que s’utilitza també amb d’altres finalitats al llarg de la representació. Aquesta, tot i la seva senzillesa aparent, confereix un gran valor simbòlic com a representativitat del nucli d’una parella. Per últim, però no menys important, cal destacar el gran treball actoral que fan en Pau Roca i la Carlota Olcina, els quals defensen amb molta naturalitat els seus personatges, fent una feina meritòria en la que han de passar per diferents registres en només questió de segons. Una feina realment complicada, en la que s’afegeix la gran proximitat en la que es troben els espectadors, i que assoleixen amb molt d’èxit.