Pulmons es va poder veure fa un any a la Sala Beckett, on hi havia un llit de matrimoni com a únic element d’escenografia. A partir d’aquí, Carlota Olcina i Pau Roca van encarnar la vida d’una parella, des de l’enamorament fins a la vellesa i la mort. L’espectador deixa ben aviat de veure dos joves i un llit, ja que el text i la interpretació dels actors li fan imaginar ràpidament els escenaris d’una parella que va envellint mentre passa per tota mena de vicissituds. L’obra és enèrgica, propera i molt quotidiana. Per això ens sentim tan nostres els personatges i la seva història.
La trama de l’obra està molt ben construïda, ja que la parella passa per tot tipus de moments i situacions, incloent-hi una ruptura que sembla definitiva però que al final els torna a unir. És a dir, té plantejament, nus i desenllaç; encara que no hi hagi un conflicte clar i definit ni hi passin coses extraordinàries, no deixa de ser una reflexió sobre el món de la parella al llarg de totes les seves fases. Malgrat el minimalisme escènic, en cap moment no es fa avorrida, perquè tant el text com la interpretació dels actors fan estar sempre en tensió per saber què passarà.
Duncan MacMillan ha concebut aquesta obra com una conversa, on la força rau precisament en el text, i no en l’escenografia. I realment, aconsegueix l’efecte que vol. No és un tranche de vie, com en dirien els francesos, sinó que és la vida mateixa, resumida en una hora i mitja. I no hi trobem a faltar res, les paraules ho omplen i ho embolcallen tot.