Els grans textos teatrals, com hem vist moltes vegades, no necessiten gaires trucs ni parafernàlies més enllà de la pròpia paraula i uns bons actors. Amb només un llit com a escenografia, Pulmons ens presenta una anàlisi exhaustiva del procés emocional que suposa la decisió de portar una nova vida al món. A través de la bona química dels actors Pau Roca i Carlota Olcina, la interpretació dels quals és pura naturalitat, assistim a les diferents fases, dubtes, obstacles i discussions d’una parella qualsevol enfrontada amb la responsabilitat més gran que pot assumir una persona. Escrita per l’escriptor anglès Duncan Macmillan, l’estructura de l’obra és intel·ligent, dinàmica, fresca i no té por de res; transcorre sense problemes del drama més dolorós a la comèdia més lleugera, dels diàlegs més frívols a les qüestions més filosòfiques, amb gran coneixement de les relacions amoroses i la naturalesa humana. A més, les transicions en l’espai i el temps, els moments d’intimitat sexual o els viatges en cotxe estan resolts amb molta habilitat per la directora Marilia Samper que demostra un gust especial per la senzillesa en la posada en escena. Aquesta senzillesa, que també trobem en la forma en què està escrita, és només aparent, ja que la trama és psicològicament molt complexa; no obstant això, al mateix temps, es mostra diàfana exposant les inquietuds dels personatges (especialment, les d’ella), fent-les, en la seva confusió, accessibles a tothom. Probablement, no era necessari portar tan lluny la història (l’epíleg és una mica pretensiós) però, en tot cas, l’atreviment és tan comprensible com perdonable, sobretot, valorant la muntanya russa de sensacions que ens fan viure i la quantitat de preguntes que deixen sense resposta per que cada espectador reflexioni pel seu compte. Tant de bo, per cert, el teatre obrís debats com aquest més sovint.
Enllaç copiat!