Vagi d’entrada el meu reconeixement a Ramon Simó per la direcció d’aquesta obra enorme, dura i possiblement més necessària del que sembla. Es tracta d’un text teatral de Sofi Oksanen que posteriorment va ser adaptat a novel·la i que ara ens arriba en una versió que segurament ha begut de totes bandes. L’obra abraça un període històric de 45 anys, des de 1947 a 1992, en el que van confluir a Estònia les purgues stalinistes, l’opressió del règim soviètic i la proclamació de la independència. Un període en el que la protagonista, una dona que es va lliurar al poder comunista per intentar salvar a l’home que estimava, passa per un calvari difícil de pair. Carme Elias i Maria Molins interpreten a aquesta dona en dues edats diferents, i és precisament en els diàlegs imaginaris que tenen entre elles on es produeixen les escenes més interessants del muntatge… És cert que l’obra esdevé massa llarga, però és que darrera tenim un argument dens i ric en fets dramàtics, alguns fins i tot excessivament violents. La direcció artística, l’ús de les projeccions i la interessant il·luminació del sempre efectiu Quico Gutiérrez ens aporten una d’aquelles produccions impecables a les que ens té acostumats el TNC. Potser en alguns moments, sobretot cap el tram final, l’obra acusa un cert cansament i s’estanca en uns monòlegs poètics del tot innecessaris per a la trama. Una mena de final a l’estil de Wajdi Mouawad que no li acaba d’escaure del tot. Especialment recomanable per a aquells que els hi agradin les obres-riu, on s’expliquen una sèrie de fets -generalment dramàtics- enmig d’un llarg període històric, amb abundància de salts en el temps, canvis d’escenari i confluència de diferents trames.
Enllaç copiat!