Sarah Kane, la talentosa i turmentada autora britànica que es va treure la vida poc després de complir 28 anys, va escriure Purificats inspirada per una controvertida frase de Roland Barthes: “Estar enamorat és com estar a Auschwitz”. De fet, l’obra ens parla de l’amor en situacions límit, del desafiament dels enamorats a un règim que intenta censurar qualsevol tipus de sentiment. Dos germans incestuosos, una parella gay i un noi pertorbat són els personatges sobre els que s’infringeix el càstig, les limitacions i la violència més extrema. Completen el repartiment un fals doctor, que domina la situació a base de totalitarisme, i una ballarina de peep-show per la que està absolutament obsessionat.
Kane fa de la violència la seva gran metàfora i elabora una de les obres més salvatges i esfereïdores de la seva escassa producció. La versió de La Cremosa, dirigida per Mia Parcerisa sobre una traducció de Jordi Prat i Coll, aposta per una posada en escena pràcticament buida i austera. El punt fort el creen els intèrprets, que amb els seus cossos i un moviment coreogràfic molt estudiat omplen l’escena i impacten amb moments d’horror… però també amb moments musicals força sorprenents.
Potser les repeticions i algun subratllat excessiu llastren una mica el conjunt, tot i que el més important d’aquest muntatge és que realment existeixi. I és que és molt difícil muntar una obra com aquesta, que ja en el moment de la seva estrena –allà pel 1998- es va considerar una peça molt difícil i pràcticament irrepresentable. Per tant, que una companyia jove i amb una producció modesta pugui tirar-ho endavant ja és tot un èxit.