L’amor és el motor del món, és el sentiment i l’emoció que més pot empènyer a algú a fer els actes més bondadosos i els més sinistres. En nom de l’amor es poden fer coses increïbles, però també pot ser l’excusa utilitzada per fer barbaritats.
Tinker és un fals doctor que aprofita la seva posició en una institució sanitària per castigar tots els actes d’amor que realitzen les persones ingressades en el centre. Amb violència i sense cap remordiment actua mogut pel seu propi autoodi i mutila tot allò que pot formar part de l’enamorament.
Un text intens i ple d’impactes emocionals és la columna vertebral d’aquesta obra. Sarah Kane esbudella els sentiments més extrems entorn a l’amor, l’atracció i la sexualitat. El seu relat és potent, però al mateix temps és caòtic i sense un fil conductor clar que ajudi al públic per transitar per la narració. És aquesta dificultat d’enteniment la que deixa en part a l’espectadora aliena a la història que s’està explicant a l’escenari.
L’escenografia i el muntatge conformen un tot especial per a l’entrega de cada actor i actriu. Cada intervenció és punyent i experimenta amb els límits sensorials i emocionals. Una exposició continua a aquests extrems provoca que, al final, el públic quedi una mica saturat i es converteixi, en part, en insensible als estímuls que se li estan oferint.
La narració és intensa i sense la passió absoluta dels intèrprets es quedaria en un no res. El compromís de cadascun/a en deixar-se la pell en el seu paper traspassa fins al pati de butaques i implica al públic en cada confessió i desig que comparteix.
Es tracta d’una experiència que es viu des que s’entra al teatre i que deixa pòsit en la ment fins dies després, intentant desxifrar els matisos que es van descobrint amb el pas del temps.