Malauradament, espectacles com aquest segueixen vigents avui en dia, ja que la homofòbia no s’ha erradicat encara en molts països i està revifant inesperadament en molts d’altres. Parlar de discriminació i d’exclusió per temes d’orientació sexual ens pots semblar a molts, a aquestes alçades del segle XXI, un tema superat… però sempre ens mirem el melic i no fem una mirada global, potser perquè espanta o perquè la veiem excessivament llunyana. Ara bé, els terribles fets que passen a Txetxènia o atacs puntuals com el de Londres o altres capitals europees ens haurien de fer pensar. I tot això, sense tenir en compte a països d’altres continents, com ara Brasil, on aquesta obra va ser cancel·lada perquè no es podia assegurar la integritat física del protagonista.
Puto és un muntatge argentí de dansa-teatre que es beneficia del seu missatge, de les seves bones intencions, de la seva sinceritat i de la generositat actoral d’Ezequiel Barrios. Ara bé, també es ressent d’una certa ingenuïtat i d’un format escènic que ens recorda a les performances dels vuitanta. Hem vist moltes peces reivindicatives, i personalment crec que buidar-se interpretativament a l’escenari pot ser una arma de doble fulla. Si no tenim una dramatúrgia ferma al darrera o un fil prou clar, tot pot quedar-se en un excés d’energia desaprofitada… Jo prefereixo el monòleg que es diu des d’una cadira; un moment aparentment tranquil on es desgranen les peripècies més terribles d’un hipotètic homosexual que es topa amb la incomprensió i la homofòbia. Una escena sense excessos, sense moviment, que arriba a través de l’horror i l’humor com un cop de puny a l’estómac.