Martin Crimp parteix de la novel·la Pamela de Samuel Richardson per escriure aquesta obra de teatre sobre els rols de gènere i l’eròtica del poder. En la novel·la, Pamela és una criada que, subjugada al seu amo, utilitza la seva aparent feblesa per a casar-se amb ell i aconseguir l’ascens social. En l’obra de Crimp, no obstant això, es tracta de dos personatges arquetip – ni tan sols tenen nom – que estan submergits en una lluita constant de poder i de sexe, on sembla que l’home té segrestada a la dona.
Els intèrprets canvien de rol diverses vegades, fent d’abusador i abusat al mateix temps. Això sembla apuntar un caràcter relacional de les lluites de poder i genera un desassossec constant en l’espectador. A més, és un recurs que també serveix per a remarcar, o més aviat apuntar, la performativitat del gènere.
El text també parla de dones silenciades en la societat patriarcal. A l’escena inicial on el personatge femení li arrabassa el micròfon constantment al masculí, o en el fet que aquesta Pamela moderna escrigui, s’està reivindicant la necessitat que la dona s’agenciï del seu propi relat. Però més enllà de la jerarquia de poder en relació amb els gèneres, l’obra també parla sobre el poder entre classes. La dona maltractada per l’home, maltracta la criada, com si es tractés d’una cadena d’abusos.
La direcció de Magda Puyo li dona un gran dinamisme a l’obra, fluint entre els diferents episodis amb moments onírics, precises coreografies i fins i tot algun número musical que tracten d’alleugerir el pes del text de Crimp.
En definitiva, es tracta d’una obra irònica i una miqueta incòmoda sobre la brutalitat de les relacions humanes en general, i del gènere en particular, on si hi ha alguna cosa a destacar és l’esquinçadora interpretació d’Anna Alarcón.