La violència del patriarcat no s’acaba

Quan ens haguem torturat prou

Quan ens haguem torturat prou
30/01/2023 - TNC – Teatre Nacional de Catalunya

Anna Alarcon i Xavi Sáez són els protagonistes d’aquesta història que va escriure Samuel Richardson al 1740 i que va portar al teatre Martín Crimp a mitad del segle passat amb el títol “When We Have Sufficiently Tortured Each Other: 12 Variations on Samuel Richardson’s Pamela”. Més de dos segles més tard, tot i que la trama no pot ser la mateixa, el tema continua essent desgraciadament molt actual: El poder i la dominació a través del sexe i de la fortuna.

Tot i que no va ser el primer, a Richardson se’l considera un escriptor conegut per haver iniciat el gènere epistolar en la novel·la. A través de les cartes i del diari personal de Pamela es coneixeria l’assetjament que patia per part del seu amo. El que va ser al segle XVIII una comèdia d’embolic per conservar la virtut i amb final feliç, Martin Crimp (1955) li dona una volta, un gir sorprenent on ressalta com a “Decadència” de Steven Berkoff, el triomf del diner i del poder en una família acomodada. El llenguatge provocador de Crimp recorda a Berkoff per la seva desimboltura, realisme, provocació i una bona dosi de crueltat.

La creença en el gènere fluid de la societat actual fa que el sexe es converteixi en una forma de dominació i l’equilibri de poder entre home i dona és canviant. Magda Puyo li dona una volta més a la dramatúrgia de Crimp i apareix el seu segell personal i crític amb el capitalisme i el patriarcat.

Anna Alarcon , espectacular en superlatiu, confirma en aquesta obra el seu ja conegut gran talent artístic. Ben acompanyada de Xavi Sàez amb el que fan un tàndem magnífic, els canvis de rol no fan més que potenciar la lluita pel manteniment del poder masculí.

Hi ha personatges secundaris (Neus Soler, Alba Gallén i Guim Oliver) que poden allunyar-te del nucli principal o afegir un element de perversitat dins de la violència present en tota l’obra. La minyona (Cristi Garbo), que en les obres clàssiques acostumen a tenir un paper alliberador, aquí s’incorpora per fer crítica al poder de la imatge i per participar directament en la lluita de gèneres.

Tot plegat és una obra excitant i desconcertant que en cap cas et pot deixar indiferent.

← Tornar a Quan ens haguem torturat prou

Enllaç copiat!