L’aïllament volgut o imposat té conseqüències a vegades previsibles i d’altres inimaginables. L’autoprotecció vers a la vida i les seves possibles repercussions s’enfronta a la prevenció d’experimentar i veure més enllà.
Situades a una vall andorrana emmarcada per muntanyes escarpades es troben, durant la guerra, les quatre dones que narren aquesta història: mare, filla, jove i cunyada. Dues dones grans, que han viscut molt, una dona adulta que s’ha quedat a mig camí i una noia que sent delit per veure què hi ha a les altres valls i territoris i que va a la recerca del sol que l’escalfi i l’il·lumini. Dins de la casa que es mostra a l’escenari es callaran secrets i es buscaran sortides per a una vida pròpia, mentre més d’una es guarda ben endins el passat i els sentiments. A poc a poc, i gràcies a l’arribada d’un nou personatge a les seves vides, es van descobrir moments i relats que canviarien molt el present i futur de totes quatre.
Un text dur que neix de les entranyes, de tenir-ho tot amagat i silenciat mentre consumeix l’aïllament natural i personal. Amb cada diàleg es va elaborant el marc físic que, tot i no ser-hi en escena, l’espectadora imagina mentalment i s’hi ubica. S’aïlla amb l’orografia, el fred, la neu i la broma com ho fan els personatges. La riquesa del llenguatge emprat en tota aquesta construcció del marc rural és un dels elements més distintius d’aquesta història.
Aquesta narració es quedaria a mig gas sense les quatre actrius que es buiden dalt de l’escenari. És increïble i impactant la feina de construcció de personatges de les actrius i la direcció signada per Roger Casamajor. Cada paraula pronunciada i cada gest articulat profunditza en la base d’aquestes dones, en la seva motivació per comportar-se com ho fan i mostren la càrrega emocional que el text guionitza, però que s’ha d’arribar a transmetre a través de l’actuació.
Annabel Castan (mare), Irina Robles (cunyada), Jèssica Casal (jove) i Núria Montes (filla) s’imposen a l’escenari amb una força bestial, cadascuna és un torrent que no deixa a ningú indiferent ni amb oportunitats d’enfrontar-se. Destacar especialment els enfrontaments entre Castan i Robles, intensos i plens de paraules no dites que van consumint als seus personatges.
L’escenografia senzilla fa un paral·lelisme de la casa amb l’hermetisme i l’aïllament de la vall rodejada de les muntanyes i també amb la translació dels planetes al voltant del sol, en aquest sentit les quatre dones al voltant de la llum que els hi pot canviar la vida.
L’obra podria ser traslladada a qualsevol altre marc temporal o físic, però continuaria tenint vigència, ja que sempre pesen més les coses que es callen i les prohibicions que es fan que el fet d’obrir la porta i travessar-la per veure què hi ha darrera.
