L’Andrés Villarosa, personatge tan inconscientment ridícul que és digne, músic de lentejuelas i cassettes de benzinera, no apareix –una altra vegada- al bolo que tant difícil ha estat d’aconseguir. Un magnífic Oriol Genís (Vespres de la Beata Verge), el seu representant i, encara més, amic malgrat tot, ens entreté mentre l’esperem, que no estàn les coses com per suspendre i tornar els diners, explicant anècdotes d’ aquest cantant melòdic, caspós i llampant que va tenir el seu “moment de glòria” quan va actuar, fa més de vint anys, a la Bodega Bohèmia de la Barcelona que tot just començava a ser un parc temàtic.
T’acabes encarinyant sense remei d’aquest perdedor que s’ha quedat estancat en un temps on les coses (creia que) li anaven millor. Em va recordar, amb humor, el documental Grey Gardens. personatges amb aires de quixot, en el seu món bombolla de records, detingut en el temps dels millors records. Hi ha patetisme i tendresa,i al mateix temps, enveges la seva cuirassa vital.
La dramatúrgia de Marc Rosich ha farcit el text de referències a la professió, amb molt, molt d’humor, començant per ell mateix. Jo he rigut força, que em costa i ni només amb les hilarants coreografies, jaquetes i cançons.