El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo 1982), ha escrit, i dirigeix aquesta comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen. Amb l’objectiu d’indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats polítiques no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.
La dictadura que va sofrir Uruguai, i els desapareguts que va deixar enrere, és el context d’aquesta peça teatral que parla de la necessitat de recuperar la memòria del passat. Malgrat tot, es pot extrapolar a qualsevol país que ha sofert una dictadura, com és el cas d’Espanya.
Una història que barreja ciència ficció, comèdia i contingut polític. És una obra que parla i que no parla de moltes coses, perquè és una obra que, justament, parla del que es diu i del que no es diu, del que es va dir i del que no es va dir.
Traduïda per Xavier Pujolràs, el mateix Gabriel Calderón ha volgut que l’obra parlés també de la Catalunya d’avui, començant per traduir els noms dels personatges.
A l’obra es fan coincidir diferents temporalitats que va introduint Josep, el personatge que finalment s’encarnarà en un dels desapareguts. Diferents èpoques passades i el present de la proposta, (l’any 2012) es van alternant. Les escenes del present arrosseguen les escenes del passat en un intent de trobar les respostes, d’omplir els buits de la memòria, del temps que falta.
Una proposta amb un ritme trepidant que els actors segueixen amb una entrega absoluta, i que ens obliga a nosaltres, els espectadors a no respirar per no perdre el ritme. Una obra que no dóna ni un segon de pausa i on tot ens parla de pèrdua, de la memòria, de la paraula, del control, de la vida, ….
La interpretació és volgudament exagerada i poc realista, per voluntat pròpia de l’autor i director; malgrat que som conscients d’això que l’hem de valorar tenint en compte aquesta premissa, nosaltres en molts moments hem trobat excessiva aquesta manera esbojarrada d’interpretar i potser també massa cridanera. Segurament el teatre de comèdia a Uruguai té aquest format.
Un munt d’accions consecutives, un anar endavant i enrere en el temps i un brutal dinamisme impregnen tot el muntatge, magistralment dirigit.
Les emocions portades al límit, la ràbia, la tristesa, la culpa, la por, l’enuig.
Un toc d’humor imprimeix el contrast necessari perquè no “rebentin” ni els actors, … ni nosaltres.
Bruna Cusí interpreta esplèndidament el paper de l’Anna la filla que vol saber, que necessita saber. Magnífiques interpretacions de la resta d’intèrprets, Albert Ausellé (Jordi, el pare), Jordi Banacolocha (Antoni, l’avi), Imma Colomer (Júlia, l’àvia), Francesc Ferrer (Tadeu, el nuvi), Lina Lambert (Graciela, la mare) i Sergi Torrecilla (Josep, el tiet).
Una molt bona proposta teatral a la sala Tallers del Teatre Nacional.
Si voleu veure la ressenya original, només heu de clicar en aquest ENLLAÇ