El text de Paco Zarzoso és molt potent, és alhora intel·lectual i visceral, però d’altra banda, peca d’excés de grandiositat i això l’allunya de la versemblança. La història es resumeix en una gran actriu que una nit, acabada la representació de Medea, va a visitar el seu exmarit i tots dos tenen una conversa plena de retrets, d’insults i de ferides profundes. Ella sembla en tot moment que no ha sortit de la pell de Medea, perquè li vomita tot l’odi de què és capaç. Ell s’hi torna amb la mateixa intensitat. No dic que el diàleg no hagi de ser intens i demolidor, que ho és, però pel meu gust, esdevé histriònic i allunyat de la realitat en molts moments. I a banda del text, hi ha l’exageració de les formes, que arriba al punt culminant quan s’arrenquen les perruques l’un a l’altre. En moments com aquest l’obra traspassa el límit del drama contemporani i sembla que vol endinsar-se en la grandiositat i la insondabilitat de la tragèdia grega. A mi em va semblar excessiu.
Però Querencia no és una mala obra, ans al contrari. És un text molt ben escrit i articulat, però hiperbòlic. Com també ho és la interpretació de Verònica Andrés i Álvaro Báguena, sobretot la d’ella, que és realment una Medea aterridora i colpidora, especialment fora de l’escenari, que és on l’obra la situa. Representa una actriu brillant, vanitosa i exagerada, incapaç de dur una vida personal endreçada, que va a visitar el seu exmarit per humiliar-lo. Per defensar-se, ell l’ataca amb el mateix grau de bilis que ella escup. Tots dos actors fan un treball molt brillant.