Lutz Hübner és un autor alemany molt prolífic i conegut per utilitzar un llenguatge i un estil que l’apropa molt al públic juvenil. Tant és així que al 1998 li van concedir el Premi de Teatre Juvenil.
No és la primera vegada que es representa “Qüestió d’honor” (Ehrensache) a casa nostra. Es va poder veure en el context de les jornades sobre teatre jove organitzades pel Goethe-Institut Barcelona, la Fundació Xarxa i la Sala Beckett el 2011. Per aquesta obra, al 2010 va rebre el premi Günther Rühle.
Lutz Hübner amb aquesta obra es refereix a un cas real que va ocórrer a la ciutat de Hagen al 2004. No és la trama en sí el que més m’ha interessat ja que el desenllaç està present des del començament sinó la realitat de cada un dels personatges per separat que el posar-los en la mateixa historia fan un conjunt rodó i una tragèdia inevitable.
L’agent judicial i psicòleg (Albert Roig), el que havia de ser el contrapunt objectiu i apartat de la història, es veu atrapat en les seves pròpies preocupacions i angoixes. El nucli de la trama, els dos nois i dues noies (Pol Forment, Raül Ferré, Candela Antón i Lidia Casanova) juguen a l’aventura i al risc, a una dansa pre eròtica, a un cant d’aparellament que busquen però no saben on els portarà. Juguen també a l’amistat, a la fidelitat, a la sinceritat o a la provocació. Son d’origen turc en una Alemanya que va acollir els seus pares i una Turquia que no coneixen però enyoren. Tots aquests factors barrejats amb el masclisme, la inadaptació, la cultura heretada i incorporada inconscientment al seu comportament fan comprendre molt bé la situació. L’honor, en la defensa del qual s’han comès tantes injustícies i crims, és el detonant d’un final que podia no haver estat, el que trasbalsa una història que podria haver estat vulgar, anodina i freqüent en qualsevol lloc i moment actuals.
M’ha cridat molt l’atenció l’excel·lent preparació física dels dos nois, l’expressió corporal de Raül Ferré, la dansa i moviment de Pol Forment, la calidesa de la paraula de Candela Anton i la vitalitat que es desprèn en tot moment de 5 actors/actrius joves que es mouen amb una velocitat frenètica per un escenari de 360º.
La directora Carla Torres Danés fa una magnífica adaptació de l’obra de Lutz Hübner i amb molt pocs recursos escènics fa caminar l’obra durant un dia i mig. Un cotxe teledirigit desplaça als quatre personatges d’una ciutat a l’altre i un gronxador “ens situa en un espai-no espai i en un temps atemporal”, segons paraules de la directora tot i que la seva entrada a escena tantes vegades, la fixació per quatre punts i la seva continua retirada omple innecessàriament l’espai i l’atenció. Un canvi de llums dirigit a l’Ulli o el mateix gronxador fix en un racó de l’escenari podria crear un efecte semblant.
El conjunt és impactant, la reflexió que se’n desprèn és inevitable i la seva visita és molt recomanable.