Fa uns mesos vam anar a la presentació del darrer llibre d’en Marius Serra i durant la xerrada va explicar la història del seu fill, va parlar del llibre “Quiet” publicat al 2008 i portat més tard al teatre sota el títol de “Qui ets?”. Tinc la sensació que sempre vaig tard. No m’havia llegit el llibre, no vaig assistir a la lectura dramatitzada ni vaig assistir tampoc a la representació teatral que ja ha voltat uns quants teatres. M’he esperat a tenir-la a prop, me l’han posat davant dels nassos en un bolo a Begues i no me n’he pogut estar. Feia com un rebuig. Em negava a creure que es podia posar sobre l’escena la història d’un nen amb paràlisis cerebral, que el pare mateix en pogués fer el relat i que, segons les recomanacions que havia llegit, estava en alguns moments presentada en clau d’humor. Com es podia presentar un drama així sense faltar-li el respecte al Llullu i als demés nens amb aquests tipus de problemes?
M’he deixat anar. El relat d’en Marius, la seva excel·lent escriptura i la seva peculiar manera d’interpretar la vida, m’han atrapat, m’ha anat portant a l’interior d’aquesta família, a les dificultats que van anar trobant pel fet d’anar amb una cadira de rodes que no és un cotxet de nen sinó un embalum feixuc amb el que és difícil viatjar. Però ells ho van fer, van passejar al Llullu en un intent de normalitzar la situació i també de fer-lo visible als ulls dels altres i de defensar-lo davant de la nosa, el fàstic, i la commiseració.
I he rigut. Si, he rigut sense pensar què diran els altres. He rigut i somrigut per la manera d’explicar situacions que poden arribar a ser còmiques, per la ràbia que tenien en alguns moments el pares davant la incomprensió dels altres.
Sota la direcció de Joan Arqué, els tres intèrprets Òscar Muñoz , Judit Farrés i Roger Julià van fent tots els papers, de pare, de mare i de germana però també dels diferents personatges que van apareixent a la seva vida tan per ajudar-los com per posar dificultats a la ja complicada tasca de conviure amb una persona que no respon ni interactua amb el seu entorn ni ho farà mai. I ells s’hi aboquen per fer-li la vida agradable. És una lliçó d’amor i humanitat sense obtenir-ne cap recompensa. Això ara se’n diu “Resiliencia” que no és res més que treure profit i aprenentatge d’una situació adversa i difícil. I ells ho aconsegueixen.
Jo us recomano que estigueu al lloro seguint les actuacions que van fent pels diferents teatres de Catalunya. No us en penedireu.