La primera obra del any 1/1/2016 i ha estat un encert !!!
“Ragazzo” és una crítica a la globalització i a l’abús del poder, és un parleu-ne per no oblidar, és impotència, és un fet real , una història sense resoldre, un reconeixement i homenatge a Carlo Giuliani.
Gènova. Juliol de 2001 durant la cimera del G8 (trobada anual on es reuneixen els caps d’estat per a discutir sobre temes econòmics i polítics) . Després de la reunió Ministerial de la OMC durant el novembre de 1999 a Seattle, va representar l’inici d’un nou cicle de mobilitzacions internacionals. Es prohibeix estendre roba als balcons, es prohibeixen les manifestacions o trobar-se en la zona on estan reunits els líders mundials del G8. Per una “millor seguretat ciutadana” es tallen alguns carrers, milers de policies patrullen la ciutat, fins hi tot hi ha un helicòpter en constant vigilància.
El protagonista de “Ragazzo” és Carlo Giuliani , un jove activista italià simpatitzant del moviment antiglobalització, que va morir el 20 de juliol, durant un dels enfrontaments entre els manifestants anti G8 i les forces de seguretat italianes. Les circumstàncies de la seva mort i la posterior investigació, segueixen avui en dia sense resoldre’s. Després de la seva mort Carlo es va convertir en un símbol pels activistes antiglobalització.
L’actor Oriol Pla ens ha fet una interpretació magistral des del primer minut d’aquest jove. Un noi com un altre qualsevol de la seva edat, que li agrada anar a concerts, fumar, menjar sà, anar a la platja; i amb uns ideals i revel·lia propis de l’edat .Malauradament el destí li guardava un mala passada, podia haver estat qualsevol.
L’Oriol Pla si deixa la pell , la seva energia va més enllà de l’escenari. Nosaltres ens hem quedat clavats a la cadira. Brutal !!!
La Lali Álvarez a part de ser l’autora d’aquest magnífic, extraordinari i impecable text, s’ha estrenat com a directora. Felicitats !!!
En fi, aquest és un d’aquells espectacles que jo en dic rodó. Per què quan totes les peces que formen un projecte (escenografia, text, direcció, il·luminació i interpretació) s’uneixen de manera harmònica, i el resultat final de de tot plegat és brutal, podem afirmar que és un imprescindible que ningú s’hauria de perdre.
“No vull ser un monument fet de pedra, tan sols cal que parleu del que va passar, perquè s’ha de recordar per no oblidar” en memòria de Carlo Giuliani.
