AVIS A NAVEGANTS al final de la meva opinió.
Pensem, estem a punt de deixar els 30 i encetar els nous 40 anys. Deixar endarrera aquesta nova adolescència que no volem deixar escapar. I amb aquesta premissa ens enganxa i atrapa des del primer minut. Qui no vol recordar aquells moments de la joventut i veure el que ens divertia en tot moment. Tenim records musicals, records en segons quins cartells enganxats a la paret de la nostra habitació. I amb aquest monòleg veiem la nostra segona joventut amb moments divertits i a la vegada tràgics (que no ho són tant). Però arribar als 40, sembla que tenim nous reptes per assumir. Es com sortir dels quinze anys i anar als 20. Aquest tren que sempre perdem i volem atrapar.
Com en una cassette de la nostra infància/adolescència ens avisen que estem en la CARA A de l’obra. Aquesta part ens fa riure, tenim un somriure de complicitat en tot moment amb el Ramón. Però sempre queda la CARA B de tots els cassettes. Cada cara de la cassette es una nova etapa de la nostra vida.
I un cop hem escoltat tota la CARA B. I com en la vida, els somriures tenen que conviure amb les llàgrimes. En aquesta part de l’obra la truita es gira. Veiem com la mare ha de lluitar contra una malaltia i com afecta al seu cercle íntim. Aquí tenim el primer clatellot de realitat. Aquest monòleg divertit i fresc, es torna gris i tendre. Mentre veiem que la mare va perdent la memòria, el Ramón recupera de la memòria tot el que ha viscut.
En Francesc Ferrer m’ha semblat fantàstic. M’ha transmet aquest caràcter simpàtic que requereix el personatge, amb qui connectes sense cap mena de problemes ja que el veus proper. Però de mica en mica hem sofert amb ell tota la seva vivència i problemes que li han caigut de cop.
Tant l’escenografia com la música m’han transportat a l’habitació d’adolescent. I he vist com d’una habitació caòtica (inicialment) perfecte per a un adolescent, s’ha anat tornant buida amb contrast amb el personatge de la mare. Hem acabat amb una habitació totalment buida, blanca tota una metàfora al sentiment de la mare..
El text que Mar Monegal ha creat pel Francesc Ferrer sembla de vint-i-un botons i li cau a la perfecció. Això li fa fet que l’actuació sigui fresca, com si ens expliqués una vivència pròpia.
Només puc que recomanar a tothom que ompli la Sala Atrium, que ens presenta una obra que ens agradarà i sortirem amb les piles totalment carregades.
AVÍS A NAVEGANTS, a més de l’opinió de l’obra faig un petit incís referent a la situació atual a l’enllaç de la meva opinió