Vagi per davant que crec que sóc l’únic espectador a qui no ha entusiasmat aquesta premiadíssima proposta, vista la temporada passada, així que no em feu gaire cas, que no tothom pot estar equivocat tret de mi. I és que em va semblar retrògrada malgrat ser aparentment “fresca”, impartint carnets de maduresa i dictaminant quines decisions evidencien que no l’has assolida tot i que t’hagin arribat els 40.
Proposta ben arrelada a la nostàlgia dels 80 i 90, començant per l’estructura de l’obra, amb dues cares, com aquelles cassettes. Una CARA A més simpàtica i humorística (tot i que a mi tampoc m’ho va semblar en excés) sobre els motius i conseqüències d’una ruptura, i els drames de ser actor d’un etern adolescent (clavat, això sí). Admeto (se’m va ajuntar tot, ja ho veieu) que em cansa veure espectacles on els actors ens expliquen com de dura és la seva professió. Sí està molt ben descrita aquesta joventut allargada fins a l’extrem, on els quarentons encara ens veiem com a “nois” quan els nens ben educats ja fa anys que ens tracten de vostè.
Al protagonista li cauen els 40, i tot canvia. L’última frontera per entrar ja de cap a la maduresa. I que és ser madur? Doncs segons bona part d’aquest monòleg, és tenir fills. I si no vols tenir-ne, perquè no vols suportar certes coses, no estàs disposat a renunciar-ne a d’altres, diagnòstic infal·lible: ets immadur (sí, al s XXI). I, de retruc, l’avís de les conseqüències de no atendre aquest destí immutable: La CARA B, més dramàtica. Sense apel·lar al sentimentalisme, no farem spoiler, i de forma intel·ligent, t’adverteix que la teva immaduresa no passarà inadvertida i el karma et posarà a lloc. No vas voler tenir fils per lliurar-te de certes coses? Doncs ara t’ho trobaràs, en pitjor.
I sí, hi ha un punt final de reflexió i acceptació que aquest sí val la pena, d’agrair i estimar els pares però la moralina del camí, ai, fins i tot em va molestar.
El millor: el disseny escenogràfic, una habitació que va perdent l’aire de l’adolescent que hi viu i es transforma en nítida, sense records que potser ja no ho són ni eren l’important d’allà on vivíem.
Acabo com vaig començar, quan només a mi no em va fer el pes, cosa meva.