La comèdia, el drama, la vida

Una de les coses més boniques del teatre és descobrir obres que no són el que semblen. En aquest sentit, Ramon és una de les més grates sorpreses que s’han presentat en el que portem de temporada. L’espectacle parteix com un monòleg divertit sobre la crisi dels quaranta, amb els típics conflictes sentimentals, familiars, artístics i professionals d’un home heterosexual immadur que no sap com enfocar la seva vida. Malgrat tractar-se d’un tema ja explorat en moltes i diverses ocasions anteriorment, el seu protagonista sap donar-li un carisma especial al relat que s’omple des del primer moment d’una gràcia genuïna. Farcit de cançons, referències nostàlgiques i algunes anècdotes, l’espectador mai arriba a saber fins a quin punt tot allò que ens explica és una ficció o és autobiogràfic però precisament això forma part del seu original magnetisme. Ara bé, el moment en què la història gira cap a un esdeveniment dramàtic és quan tot plegat, veritablement, s’eleva a un material sensible, únic, inesperat i valuós. Sense caure en el sentimentalisme, lliçons moralistes ni frases d’autoajuda, el muntatge mostra una realitat que irromp en la trama de forma sobtada i imparable per canviar-ho tot, de la mateixa forma en què passen aquestes coses, precisament, a la vida. L’actor Francesc Ferrer té l’habilitat per conduir al públic pel drama o la comèdia segons convingui, amb gran sensibilitat i matisos, aconseguint que la seva interpretació sigui indivisible del realisme de la història mateixa. En definitiva, es tracta d’una peça inesperada, profunda i, al mateix temps fresca, que cap prejudici hauria d’impedir als espectadors animar-se a anar-hi a veure-la.