Es va estrenar a finals de l’any passat. Va obtenir el “Premi de la Crítica al Millor Text 2019”. Com a moltes altres obres, la pandèmia l’ha deixat reposar, l’ha confinat durant mig any però ara reneix i reviu amb força.
Ramon és una història de fracassos, de pèrdues, de dols i de les dificultats per superar-los.
Mar Monegal n’és l’autora i directora i mereixedora del Premi que se li va atorgar. És un text actual, mordaç, satíric, àgil, divertit i crític (Monegal aprofita per comentar la situació de la professió d’arts escèniques).
Francesc Ferrer és l’intèrpret d’aquest monòleg. Sap transmetre tots els estats d’ànim que li imposa el text. Noranta minuts d’un treball en solitari. El seu desconcert, desànim, tristesa, ironia i pors arriben a les butaques més allunyades de l’escenari. Senzillament sublim. És també el músic que toca la guitarra i canta. Els temes encetats, els acords, les melodies curtes són utilitzades hàbilment per canviar de tema, per saltar dels problemes actuals als records del passat on la família hi té un paper important. Aquests salts en el temps són facilitats també per l’escenografia (Anna Tantull), senzilla però molt versàtil amb elements que utilitza Ferrer per moure’s amb agilitat per tot l’escenari.
Una enginyosa utilització de recursos teatrals fa que entrin a escena altres personatges. S’aconsegueix gràcies a la mateixa escenografia, al canvi de lloc del protagonista o la utilització d’un altre registre de veu, la connexió amb els amics i familiars mitjançant el mòbil, el so dels missatges per telèfon en off o la situació estratègica de la porta a la paret del fons que permet sortir de l’habitació i conversar amb altres membres de la família.
Les projeccions a les tres parets de l’escenari aporten més informació al guió i reforcen l’escena. Marcello Mastroianni i Anita Ekberg (Dolce Vita) acompanyen al públic a l’entrada del teatre i el situen en un dels records més entranyables del protagonista.
La cuidada i mil·limetrada conjunció de text, interpretació, escenografia, llums (Conxita Pons) i audiovisuals (Toni Roura) fa que el resultat sigui rodó i surtis del teatre amb la satisfacció a la cara, l’emoció al cor i les ganes de tornar-la a veure.